Rosa Parks, la dona valenta que va dir prou
El simple gest de no cedir el seu seient a un passatger blanc va desencadenar una gran protesta. Us presentem Rosa Parks, una dona que va lluitar amb fermesa contra el racisme i la injustícia que patien els afroamericans als Estats Units
Per als joves afroamericans, i encara més per a les noies, poder estudiar a l’institut era una fita força difícil. Fa poques dècades, als Estats Units es vivia una situació molt injusta, el racisme, en què només per tenir la pell una mica més fosca moltes persones tenien menys drets que la resta. Rosa Parks va intentar estudiar, però va haver de plegar per cuidar la seva mare malalta. Anys després, quan es va casar, el seu marit Raymond la va encoratjar a reprendre els estudis... i la Rosa va aconseguir el seu diploma! Sempre en va estar molt orgullosa.
La Rosa treballava de cosidora en uns grans magatzems a la ciutat de Montgomery, a Alabama. El dia 1 de desembre de 1955, tornava cap a casa en autobús, després d’un llarg dia de feina. A la seva ciutat, les files del davant dels autobusos estaven reservades als blancs, i els negres només podien seure a les del darrere.
Però aquell dia, quan els seients del davant es van omplir, el conductor va ordenar als negres que s’aixequessin dels llocs que els tocaven per deixar seure els blancs que acabaven de pujar. Tots els passatgers van obeir..., però la Rosa va dir que no. Aleshores el conductor va avisar la policia. Van detenir la Rosa, se la van endur al calabós i li van posar una multa per trencar la llei. I ella va dir que no un altre cop, que no pagaria la multa: ella no havia fet res malament, era la llei que estava malament!
En realitat, aquella mateixa protesta ja l’havia feta nou mesos abans una noia de quinze anys, Claudette Colvin. A ella també l’havia detingut la policia. Però el cas de la Rosa va ser la gota que va fer vessar el vas. La paciència dels afroamericans tenia un límit! La injustícia que va patir la Rosa aquell dia va fer que molts afroamericans sentissin que calia fer alguna cosa. Els ciutadans negres de Montgomery van decidir que no tornarien a pujar a l’autobús fins que no els tractessin igual que als blancs.
El mateix vespre que van arrestar la Rosa, una professora negra que es deia Jo Ann Robinson va escriure un missatge de protesta. Amb l’ajut de dos estudiants, es van passar tota la nit fent-ne còpies amb una vella màquina. En van imprimir 35.000! L’endemà al matí, sense haver dormit, els van repartir per tota la ciutat. I al migdia tothom n’anava ple: el fulletó presentava el cas de la Rosa i deia “el pròxim cop et pot passar a tu, o a la teva filla, o a la teva mare”. I demanava que cap afroamericà no pugés als autobusos el dilluns següent. Allò no era gens fàcil, perquè gairebé cap d'ells no tenia cotxe propi i havien d’anar lluny de casa a treballar. Però el boicot va ser un èxit: dilluns els autobusos anaven gairebé buits!
Normalment, els ciutadans negres eren més del 80% dels passatgers, però aquell dia no n’hi havia ni un! L’acció es va allargar un dia, i un altre, i un altre... així fins a 381 dies, més d’un any! La gent es posava d’acord per compartir cotxe, o anava a la feina a peu, en bicicleta o fins i tot en mula!
Desenes d’autobusos van quedar aturats per falta de passatgers i la companyia va perdre molts diners. De mica en mica, el crit de protesta es va estendre a altres regions. El 1956, els tribunals van eliminar la llei que imposava la separació per raça als autobusos.
Malauradament, a la Rosa el triomf li va costar car. Ella i el seu marit van perdre la feina, perquè molts blancs estaven rabiosos, i van haver de marxar de Montgomery. Però la Rosa s’havia convertit en una icona de resistència contra el racisme, i avui la història la recorda pel seu gest valent!
