Els primers surfistes
Per lliscar sobre el mar amb una planxa cal equilibri, força i molta coordinació. Voleu saber qui va inventar aquest esport tan especial? Doncs acompanyeu-nos fins a les illes de l’oceà Pacífic, on hi ha les millors onades del món!
Els habitants de les petites illes de la Polinèsia viuen totalment envoltats d’aigua. Per això són tots grans nedadors, navegants i pescadors. No és gens estrany, doncs, que fa més de mig segle se’ls acudís aquesta manera tan curiosa de cavalcar les onades.
Una habilitat increïble
Al principi, el surf es feia estirat sobre la planxa o de genolls. Les formes més evolucionades d’aquest esport van aparèixer a Hawaii. Va ser allà on els nadius van aprendre a posar-se drets sobre la planxa. L’any 1778 hi van arribar els primers exploradors europeus i van quedar al·lucinats!
El surf era una part importantíssima de la cultura hawaiana. Ells en deien he’e nalu, “aigua que corre”, i era un esport que practicaven tant els homes i les dones com els nens i les nenes per divertir-se. Mireu si els agradava fer surf que tenien una paraula per descriure l’alegria especial que els provocaven les bones onades: hopupu! Però també es considerava una prova de valor, perquè a Hawaii les onades sovint són immenses i la planxa agafa velocitats de vertigen.
Sense banyador!
Com que a Hawaii el clima és molt càlid, els nadius acostumaven a nedar despullats. De vegades, les noies duien faldilles fetes amb fibres vegetals. Una flor a l’orella dreta significava que no tenien parella!
Les planxes es feien només amb fusta de tres arbres: el wiliwili, l’ulu i el koa. El mestre constructor feia una ofrena als déus i després tallava el tronc amb una destral de pedra, a la mida que li havia demanat el propietari. A la platja s’acabava de donar forma a la planxa i es polia amb un corall granulat. Finalment, fregaven la fusta amb oli de nou de kukui per impermeabilitzar-la. Ja venim, onades!
Planxes per a tots els gustos
La papa olo era la planxa tradicional més llarga i pesant, molt estable, i només la podien fer servir els membres de la reialesa. La papa alaia era més curta i fina, i servia per fer surf sobre onades ràpides. I la papa li’ili’i era encara més petita: l’avantpassat de la planxa de body board!
Tot això es va acabar quan els missioners cristians van arribar a Hawaii. Aquests religiosos consideraven que la cultura del lloc era salvatge i endarrerida, i es van entestar a eliminar-la. Com que el surf era divertit, el van prohibir!
El renaixement
Però el surf va reaparèixer fa 120 anys gràcies al hawaià Duke Kahanamoku. Va ser un nedador i waterpolista extraordinari, que va guanyar tres medalles d’or i dues de plata als Jocs Olímpics... i també va ser l’inventor del surf modern! Des de petit cavalcava les onades i es va fer construir una gran planxa tradicional que mesurava 5 metres de llarg i pesava 52 quilos.
El món bocabadat
Durant deu anys, en Duke va viatjar per tot el món i allà on anava feia una demostració de surf. Tothom quedava ben parat! De vegades fins i tot construïa allà mateix la planxa que feia servir. També va sortir en algunes pel·lícules de Hollywood i, gràcies a ell, el surf es va fer més i més popular.
A la dècada de 1930 van tenir lloc els primers campionats a Califòrnia i poc després la febre pel surf als Estats Units ja era imparable. Les planxes eren cada cop més curtes i fines, fetes amb nous materials sintètics. Van aparèixer dotzenes de revistes, pel·lícules i fins i tot música surfera, com la dels Beach Boys! A partir del 1970, el surf va arribar a Europa. Avui, gràcies a Internet, podem veure les platges en directe i conèixer la previsió d’onades per a la setmana que ve. Veniu a agafar-les?
La salutació dels surfistes
El shaka es fa estenent el dit polze i el dit petit, mentre els altres es mantenen tocant el palmell de la mà. Serveix per saludar i per expressar alegria. Es diu que els mariners polinesis posaven la mà així per orientar-se al mar amb les estrelles!
