La domesticació del gos

Us heu preguntat mai quin va ser el primer gos? Bé, quin va ser el primer no ho podem saber exactament, però és evident que els seus avantpassats eren llops! Els llops s’assemblaven als nostres rererebesavis prehistòrics en força coses. Primer, eren animals molt sociables, que formaven bandades ben organitzades. Segon, eren grans viatgers i s’adaptaven a tota mena de climes i paisatges. I tercer, eren caçadors de primera divisió, que organitzaven els atacs sobre les seves preses amb molta eficàcia. I quan tenien molta gana també s’alimentaven de carronya, igual que feien els humans!

Humans i llops es devien espiar encuriosits. Finalment, fa uns 100.000 anys, alguns llops atrevits però poc agressius es van acostar als campaments humans per viure-hi a prop. Allà es podien atipar amb les restes de menjar i podien caçar altres animals que s’hi acostaven. En canvi, els humans havien expulsat els grans depredadors que els amenaçaven, com els dents de sabre. S’hi estava molt bé! Els humans els van tolerar, perquè no els atacaven ni els feien cap nosa. Van agafar alguns cadells de llop com a mascotes i van començar a criar els animals que més els agradaven. Es van quedar els individus més dòcils, simpàtics i juganers, per educar-los al seu gust. Aquells llops van perdre part de la seva tendència a ajuntar-se en bandades i van aprendre a entendre’ns.

Una relació complexa
Segur que l’inici de la relació amb els llops va ser molt complexa. Les dues parts se’n beneficiaven, però també hi havia riscos. Els humans devien eliminar de seguida aquells llops que no semblaven prou amistosos, i els animals devien aprendre a reconèixer quan era millor fugir que apropar-se! ​A mesura que els humans van criar els primers llops, va començar a seleccionar els individus que es portaven més bé. Aquest procés de tria, conjuntament amb els canvis en la dieta i en l’ambient on vivien, va modificar molt els animals. Va canviar-los tant la forma del cos com la manera de comportar-se. Curiosament, això va passar en diversos llocs d’Europa i l'Àsia, allunyats entre si, i en diferents èpoques. És ben clar que uns i altres ens havíem d'entendre bé.

Així van passar milers d’anys fins que, fa més de 20.000 anys, va aparèixer el gos com a espècie diferent del llop. Aquella amistat tenia molt de futur: tothom hi sortia guanyant! Nosaltres els cuidem i els alimentem, i ells no s’han de preocupar per sobreviure. A canvi, ens servim de les seves habilitats i la seva capacitat d’aprendre coses noves. Els seus sentits finíssims eren de gran ajut en la caça, i el seu paper com a gossos pastors també va ser fonamental quan ens vam assentar en pobles i ciutats. I encara ens donen molt més: afecte sincer, diversió i consol!

Els canvis més importants en els gossos van ser de comportament. No es pot aconseguir que un llop sigui obedient i fidel. El gos, en canvi, és un animal totalment domèstic. Si l’abandonem en un indret salvatge, és molt difícil que aconsegueixi sobreviure: està acostumat que en tinguem cura! 

Precisament, la companyia humana és el seu principal element motivador. Fixeu-vos com fins i tot el gos més ferotge es comporta com un peluix amb aquells que coneix i estima! A través del procés de domesticació, i de milers d’anys de convivència amb nosaltres, els gossos s’han adaptat a nosaltres d’una manera extraordinària. Han evolucionat per ser sensibles a l’atenció dels altres i, sobretot, han après a entendre com pensem i sentim per aconseguir allò que volen. Ens coneixen molt bé!

Els gossos són excepcionalment bons interpretant les nostres emocions. Reconeixen tant els somriures com la ràbia o la por. Han après que el costat esquerre de la nostra cara transmet millor allò que sentim. Per això, quan interactuen amb humans miren sempre cap a la seva dreta, cosa que no fan amb la resta d’animals que es troben. Que espavilats, no trobeu?

La personalitat de cada gos depèn sobretot de com eren els seus avantpassats i de l’entorn on se’l va criar. No hi ha gossos perillosos de naixement, però si no se’ls educa bé —o encara pitjor, si se’ls educa per ser violents— pot haver-hi problemes. La culpa que un gos sigui perillós és sempre dels humans! Els gossos perduts o abandonats també poden portar-se malament, perquè han patit ansietat o els han maltractat.

La crida del bosc
Tot i la domesticació, els gossos encara tenen un vessant salvatge. Eren depredadors i sovint actuen portats per l'instint, sense pensar. Ara és normal que visquin dins de casa, però fins fa poc això era molt poc freqüent. El problema és que sovint no els deixem fer allò que estan preparats per fer!