Joglars i trobadors
A l’edat mitjana, els trobadors eren poetes molt enginyosos que sabien música. Solien ser nobles i sovint cantaven el seu amor impossible a una dama, casada amb un altre home. Però també escrivien versos per lloar els reis, o per atacar-los
En temps medievals, per tot arreu hi havia música. Acompanyava en les feines del camp i en les festes, i era present a l’església i a la plaça del mercat. Ensenyava les llegendes, portava les notícies i feia córrer les tafaneries.
Passatemps musicals
A les corts dels reis i els nobles, era imprescindible la figura del joglar, que entretenia l’auditori amb cançons, llegendes i bromes. Aleshores, fa uns nou-cents anys, un nou aire cavalleresc va envair Europa. Els trobadors d’Occitània, al nord dels Pirineus, van començar a cantar a les dames com si fossin àngels. Però aquestes dones solien estar casades amb un altre noble... Caram, quin embolic!
D’aquesta nova moda se’n va dir amor cortès, i va tenir una influència enorme a tot el continent. És el cas de Catalunya, on els trobadors locals també escrivien els poemes en occità, en lloc de llatí o català.
La feina dels trobadors demanava enginy i temps. No solien fer més de deu poemes a l’any. És a dir, més o menys com els cantants i els grups musicals d’avui! Coneixem l’obra de 350 trobadors, entre d'altres alguns reis, com els nostres Alfons I i Pere II. Però entre tots només n’hi ha 22 que fossin dones; eren sempre nobles i cultes, i les anomenaven trobairitz.
El joglar
I com que la gent comuna no sabia llegir, els versos s’escampaven recitant-los de viva veu. Aquesta era la feina del joglar. Cada trobador en tenia un, que es cuidava de cantar les seves obres per ciutats i pobles.
Pels camins medievals vagaven altres músics ambulants, sols o en petits grups. Actuaven tan bon punt trobaven un públic que els garantís un plat a taula i un jaç de palla per dormir. Vivien al marge de la societat i alguns els tenien mania, però gairebé tothom s’alegrava quan arribaven a la plaça de la seva vila!
Cançons heroiques
Aquests joglars cantaven cançons heroiques interminables, no en llatí, sinó en la llengua que parlava la gent, acompanyats de diversos instruments musicals. També feien mímica, malabarismes i números de màgia, i sovint portaven animals ensinistrats. Però aquests músics no eren compositors ni poetes. Cantaven, tocaven i ballaven al so de cançons que havien compost altres persones, o que treien directament del gran sac de la música popular. A més, segur que improvisaven sobre la marxa, si no recordaven algun vers!
L’instrument musical principal que acompanyava els seus cants i recitats era la fídula. Aquest avantpassat del violí modern, amb cinc cordes, tenia diverses formes i mides. Un altre instrument comú era la viola de roda, l’avantpassat de l’orguenet modern. També hi havia molts instruments de vent: flautes, trompetes, xeremies i gaites. I durant el segle XII es va començar a fer servir el tambor per marcar el ritme. La majoria d’aquests instruments van arribar a Europa des de l’Àsia. Quin viatge!
