Alexander Selkirk, l'autèntic Robinson Crusoe
Segur que coneixeu el nàufrag més famós de la literatura, oi? El que probablement no sabeu és que aquell personatge es va inspirar en la història real d’un mariner que va sobreviure quatre anys en una illa deserta, fins que el van rescatar...
Aquell home es deia Alexander Selkirk i es pot ben dir que la seva (mala) sort se l’havia buscat tot solet. Nascut a Escòcia el 1676, era fill d’un sabater, i de ben jovenet va cometre les primeres malifetes. Imagineu si n’era, de mala peça, que amb disset anys va decidir fer-se a la mar per fugir de la justícia, que el perseguia.
Lladres a alta mar
Com que en aquell temps Anglaterra estava en guerra contra Espanya i França, l’Alexander va decidir provar fortuna fent el corsari. Es va embarcar en una petita nau de vela armada amb setze canons, que va navegar fins a l’oceà Pacífic. L'objectiu era atacar tots els vaixells mercants espanyols que es trobessin pel camí i obtenir un bon botí que els fes rics. I al principi va semblar que la sort els somreia. El mes de setembre del 1704, el vaixell necessitava aigua fresca i carn. Es van aturar en una illa remota i deshabitada anomenada Más a Tierra, que es troba a 670 quilòmetres del continent americà. A la quinta forca, vaja.
Qui té boca, s’equivoca
Però l’Alexander estava preocupat. Li semblava que el vaixell també necessitava algunes reparacions i que, si no l’arreglaven, aquella closca de nou es podia enfonsar en qualsevol moment. Va discutir amb el capità: “Doncs si no arreglem el vaixell, m’estimo més quedar-me aquí”, li va dir. Tal dit, tal fet. Després se’n va penedir, però el capità ja no el va tornar a voler a bord. Però l’Alexander no anava gaire desencaminat. La nau va naufragar poc després d’abandonar-lo, i als mariners que no es van ofegar els enemics els van fer presoners!
Selkirk va desembarcar tot sol a l'illa de Más a Tierra amb un fusell, una destral, un ganivet, una olla per cuinar, una Bíblia, una màrfega per dormir i unes quantes peces de roba. Per omplir-se la panxa només tenia una mica de melmelada i formatge per a tres menjades, a banda d’una mica de tabac i una ampolla de rom per ofegar les penes... Els primers dies, l’Alexander no es va moure de la platja. Encara confiava que allò era una broma de mal gust, i que els seus companys tornarien a buscar-lo, penedits. Però ben aviat va acceptar la situació i va començar a explorar aquella illa salvatge, allunyada de totes les rutes marítimes. Voleu saber com s’ho va fer, per sobreviure?
L'Alexander bevia dels rierols, i menjava naps i les fulles picants d’algunes plantes silvestres. Caçava tortugues i llagostes al mar, i també les cabres petites que els espanyols havien introduït a l’illa en un intent fallit de colonitzar-la, i que s’havien fet salvatges. Aleshores l’Alexander va construir dues cabanes de fusta: una que feia servir per cuinar, i l’altra per dormir. Les rates l’atacaven de nit i el martiritzaven, però ben aviat va aconseguir domesticar uns quants gats salvatges que les van foragitar.
Un supermercat natural
Durant el temps que va passar a l’illa, l’Alexander es va mantenir en plena forma. També va demostrar que era un home amb molts recursos, i va aprofitar tot el que aquella illa deserta li oferia. Les lliçons que havia après quan era petit del seu pare sabater li van fer molt de servei. Quan la roba li va caure a trossos de tan gastada, es va fer un vestit complet amb pell peluda de cabra, fent servir un clau com a agulla de cosir. El que no li va caler van ser sabates: quan se li van trencar, tenia tantes durícies als peus que caminava per les roques sense fer-se mal!
Visitants indesitjats
Dues vegades van arribar vaixells a l’illa i totes dues vegades va haver de fugir. Eren espanyols! Si l’haguessin trobat, com que ell era escocès i corsari, l’haurien fet puré. De fet, una de les vegades, un grup de mariners el va veure i el va intentar atrapar. Els perseguidors fins i tot van fer pipí sota l’arbre on s’havia amagat. Per sort, no el van saber trobar i van marxar tot seguit. Uf, Alexander, aquesta vegada sí que t’ha anat de poc!
La fi de l’aventura
Finalment, el va rescatar un vaixell anglès. Era el 2 de febrer del 1709. Alexander Selkirk havia passat a l’illa 52 mesos. O sigui, 38.000 hores. És a dir, 2.280.000 minuts. Tot sol. Us ho imagineu? Què faríeu, vosaltres, si us trobéssiu en aquesta situació?
