El camaleó: el mestre del camuflatge
És un dels rèptils més sorprenents del món natural. Va aparèixer sobre la terra fa moltíssim temps: se n’han trobat fòssils de fa 50 milions d’anys, i avui n’existeixen més de 200 espècies diferents. Voleu saber com pot canviar de color en pocs segons?
La capa més exterior de la pell és transparent. Per sota hi té unes cèl·lules amb pigments grocs i vermells. A sota, encara una altra capa amb una substància que reflecteix la llum, per aconseguir els tons verds. I, finalment, una última capa que regula la brillantor. La coloració de l’animal varia segons el seu estat d’ànim, la salut i la temperatura de l’ambient.
Com un semàfor
S’acostuma a pensar que el canvi de color es produeix per camuflar-se amb l’entorn, però és més aviat una manera de comunicar-se entre ells. Els camaleons són solitaris i es mostren força agressius amb els altres membres de la seva espècie! Excepte quan busquen parella per tenir fills, evidentment.
Té dos ulls força grossos i es poden moure de manera independent. O sigui, que amb un ull pot vigilar el davant i, amb l’altre, el darrere! Els cobreix una parpella força gran que només deixa un foradet al centre. Quan detecten una presa, tots dos ulls l’enfoquen junts i el camaleó pot calcular la distància a la qual es troba amb molta precisió!
El menjar que els agrada més són els insectes. Però no us penseu que es cansen gaire, per caçar. Es queden totalment immòbils hores i hores fins que una presa els passa per davant. Aleshores llancen la llengua com un llampec i, amb la punta enganxifosa, atrapen l’animaló. No se n’escapa ni un! Penseu que algunes espècies tenen la llengua més llarga que el cos... Pot fer fins a un metre de llargada!
Com que viuen gairebé sempre dalt dels arbres, els camaleons tenen unes potes molt ben dissenyades per agafar-s’hi amb força sense caure. Cada pota es divideix en dos dits principals, equipats amb urpes esmolades que els van de primera per escalar troncs i branques. La cua és llarga i prènsil, o sigui, que la poden enroscar allà on volen per agafar-se. Això sí, quan s’han de moure són lentíssims!
